L’experiència de l’Andrea

post_01

Explicaré la meva experiència de quan vaig entrar a l’UME del Centre L’Alba.

Quan vaig entrar al Centre L’Alba el primer any, tenia 12 anys i venia d’una escola molt gran. Recordo que el primer dia al centre no entenia res, no entenia el perquè estava allà ni el funcionament d’aquella escola que als meus ulls era tant estranya i desconeguda… Durant molt de temps vaig estar enfadada amb totes les persones del meu voltant, fins que de mica en mica, amb esforç i molta paciència per trobar respostes a les preguntes, vas entenent el perquè estàs allà. Tot això amb l’ajuda incondicional de tots i cada un dels qui treballaven al centre.

Vaig entendre que, per poder canviar, primer de tot has d’acceptar que hi ha un problema.

Vaig entendre que, per poder estar bé amb els altres, s’ha de poder estar bé amb un mateix.

I el més important de tot és que, per canviar coses que no t’agraden o que no estan ben fetes, has de voler! Si un vol, un pot, i si un no vol, no pot! Encara recordo la persona que m’ho deia i que aleshores no li trobava sentit.

Aquestes lliçons es diuen molt fàcilment ara mateix, però portar-les a la pràctica ja és una altra història. Durant els anys que vaig estar a L’Alba, anava observant, sentint, escoltant, estudiant, aprenent i obrint-me… fins que un dia, no sé què feia que em vaig quedar sorpresa amb mi mateixa, perquè allò que feia malament ja no ho feia, i jo pensava: i aquest canvi, com ha estat? I quan? Aleshores, a partir d’aquí és quan vaig entendre com funcionava l’escola.

Us posaré un exemple amb sentit figurat: Jo sóc un arbre i l’escola són les arrels. El que vull dir amb això és que el temps que estava allà, pensava que no feia res i tots els dies eren iguals i el que realment no veia és que cada dia els professors estaven allà fent una feina excepcional amb cada un dels alumnes sense que ens n’adonéssim i mica en mica anàvem creixent.

I és a partir d’aquest moment d’anar fent petits canvis, de mica en mica, quan realment obres comportes i allò que veies estrany sense respostes a les preguntes comença a tenir sentit i veus com una oportunitat i un privilegi el poder anar a aquesta escola d’aquesta vàlua que no tothom pot gaudir o entendre.

Ara que fa molts anys que ja vaig sortir de L’Alba, més d’una vegada penso i ho parlem amb els meus pares, que de no haver-hi anat, les coses serien molt diferents… Quan dic diferents, ho dic amb sentit negatiu.

A vegades, en un moment donat de la vida, sigui pel que sigui i de la manera que sigui, necessitem una empenta per canviar petites coses i això moltes vegades espanta, però realment l’oportunitat d’haver pogut anar aquesta escola és un honor. És un honor que no tothom pot gaudir o apreciar.

Però jo puc dir que, gràcies a totes les persones que hi treballaven i hi treballen, he arribat fins aquí i sóc la persona que sóc ara. I això ho dic de la manera més positiva del que un es pot imaginar.